advertisement

Art Grec (Batxillerat)

67 %
33 %
advertisement
Information about Art Grec (Batxillerat)
Education

Published on February 13, 2009

Author: mgarci25

Source: slideshare.net

Description

Aquesta presentació inclou els continguts necessaris per desenvolupar el comentari d'una obra d'art grega en la preparació de les proves a les PAU, segons els criteris d'avaluació aplicats a Catalunya. Nivell: Batxillerat
advertisement

ART GREC Arquitectura Escultura Glòria Garcia Vallecillos IES Caparrella (Lleida)

Cronologia i marc geogràfic L`àmbit bàsic de la cultura i l’art grec el constituïen les terres que envolten la mar Egea: Península Hel·lènica, costa de l’Àsia Menor i les illes. Però no hem d’oblidar aquells territoris que s’integren en la seva àrea d’influència que comprenen les costes de la mar Negra i arreu de la Mediterrània (colònies gregues), i els territoris per on s’estengué Alexandre el Gran. Àmbit mediterrani: espais oberts i comunitaris .

L`àmbit bàsic de la cultura i l’art grec el constituïen les terres que envolten la mar Egea: Península Hel·lènica, costa de l’Àsia Menor i les illes. Però no hem d’oblidar aquells territoris que s’integren en la seva àrea d’influència que comprenen les costes de la mar Negra i arreu de la Mediterrània (colònies gregues), i els territoris per on s’estengué Alexandre el Gran.

Àmbit mediterrani: espais oberts i comunitaris .

Esquema cronològic L’art grec es desenvolupa al llarg d’un període de temps molt llarg que va del 2600 aC, fins a la conquesta romana al 146 aC. Època de les civilitzacions prehel·lèniques (2600-1150 aC). Entre 2600 i 1450 aC es desenvolupa la civilització minoica o cretenca a l’illa de Creta, i a partir del 1600-1150 a C es desenvolupa a la Grècia peninsular la civilització micènica . Edat Mitjana grega o època fosca : època culturalment pobre, però de gestació de les polis. Període geomètric : és l’època d’Homer, de les primeres colonitzacions i dels primers Jocs Olímpics. Període arcaic (segles VII i VI aC): la cultura grega s’estén arreu de la Mediterrània, i comencen a fixar-se les tipologies dels temples, els ordres arquitectònics, l’escultura monumental, etc. Període clàssic (segles V i IV aC), des del 499 aC (començament de les Guerres mèdiques) fins al 323 aC (mort d’Alexandre el Gran). Època de major esplendor i vitalitat de la cultura grega. Període hel·lenístic (323-146 aC): l’expansió territorial d’Alexandre el Gran marca un canvi substancial en els plantejaments artístics.

L’art grec es desenvolupa al llarg d’un període de temps molt llarg que va del 2600 aC, fins a la conquesta romana al 146 aC.

Època de les civilitzacions prehel·lèniques (2600-1150 aC). Entre 2600 i 1450 aC es desenvolupa la civilització minoica o cretenca a l’illa de Creta, i a partir del 1600-1150 a C es desenvolupa a la Grècia peninsular la civilització micènica .

Edat Mitjana grega o època fosca : època culturalment pobre, però de gestació de les polis.

Període geomètric : és l’època d’Homer, de les primeres colonitzacions i dels primers Jocs Olímpics.

Període arcaic (segles VII i VI aC): la cultura grega s’estén arreu de la Mediterrània, i comencen a fixar-se les tipologies dels temples, els ordres arquitectònics, l’escultura monumental, etc.

Període clàssic (segles V i IV aC), des del 499 aC (començament de les Guerres mèdiques) fins al 323 aC (mort d’Alexandre el Gran). Època de major esplendor i vitalitat de la cultura grega.

Període hel·lenístic (323-146 aC): l’expansió territorial d’Alexandre el Gran marca un canvi substancial en els plantejaments artístics.

Antecedents de l’art grec (1) L’art cretenc o minoic Cultura sorgida a l’illa de Creta a l’Edat del Bronze. La seva prosperitat s’explica per la situació ideal per a l’establiment de factories comercials. L’edifici més important és el palau, centre administratiu, econòmic i religiós (Cnossos, Faistos i Mallia). Té estructura llindada sostinguda per columnes troncocòniques invertides i les parets apareixen sovint cobertes per pintura al fresc. Cal destacar la important producció de ceràmica que va ser objecte d’un comerç molt actiu. Al final del segon mil·lenni els palaus van ser destruïts i el control del comerç de l’Egeu va passar a la península del Peloponés.

L’art cretenc o minoic

Cultura sorgida a l’illa de Creta a l’Edat del Bronze. La seva prosperitat s’explica per la situació ideal per a l’establiment de factories comercials.

L’edifici més important és el palau, centre administratiu, econòmic i religiós (Cnossos, Faistos i Mallia). Té estructura llindada sostinguda per columnes troncocòniques invertides i les parets apareixen sovint cobertes per pintura al fresc. Cal destacar la important producció de ceràmica que va ser objecte d’un comerç molt actiu.

Al final del segon mil·lenni els palaus van ser destruïts i el control del comerç de l’Egeu va passar a la península del Peloponés.

Antecedents de l’art grec (2) L’art micènic Entre 1600 i 1100 aC es desenvolupa a la Grècia continental la civilització micènica (Micenes). Les ciutats micèniques presenten grans muralles amb aparell ciclopi i portes monumentals (Porta dels Lleons de Micenes). Són notables les tombes monumentals amb rics aixovars funeraris. (Tresor d’Atreu, la Màscara d’or d’Agamèmnon). Aparició del Mègaron, antecedent del temple grec. Cap al 1100 aC aquesta civilització s'enfonsa per causes no gaire conegudes, però que es pot relacionar amb la crisi general que pateix tota la Mediterrània oriental provocada pels “pobles del mar”.

L’art micènic

Entre 1600 i 1100 aC es desenvolupa a la Grècia continental la civilització micènica (Micenes).

Les ciutats micèniques presenten grans muralles amb aparell ciclopi i portes monumentals (Porta dels Lleons de Micenes).

Són notables les tombes monumentals amb rics aixovars funeraris. (Tresor d’Atreu, la Màscara d’or d’Agamèmnon).

Aparició del Mègaron, antecedent del temple grec.

Cap al 1100 aC aquesta civilització s'enfonsa per causes no gaire conegudes, però que es pot relacionar amb la crisi general que pateix tota la Mediterrània oriental provocada pels “pobles del mar”.

Trets fonamentals de la cultura grega Nova forma d’organització política: la polis . L’home és la mesura de totes les coses . L’home grec tan sols està sotmès a l’home col·lectiu, la polis. Els déus s’humanitzen, tant en la seva forma com en els seus sentiments. A l’art l’home també serà el centre i la principal font d’inspiració. Grècia és el bressol de la filosofia , el pensament racional. Art basat en la realitat i en la raó. Religiositat que implica un sentiment de relació amb la divinitat. Els déus són propers als homes i aconsellen i ajuden. La religió és l’element de cohesió de la ciutat i del món hel·lènics. Les grans cerimònies religioses són actes d’afirmació de l’hel·lenisme. La concepció de l’art com a recerca de la bellesa .

Nova forma d’organització política: la polis .

L’home és la mesura de totes les coses . L’home grec tan sols està sotmès a l’home col·lectiu, la polis. Els déus s’humanitzen, tant en la seva forma com en els seus sentiments. A l’art l’home també serà el centre i la principal font d’inspiració.

Grècia és el bressol de la filosofia , el pensament racional. Art basat en la realitat i en la raó.

Religiositat que implica un sentiment de relació amb la divinitat. Els déus són propers als homes i aconsellen i ajuden. La religió és l’element de cohesió de la ciutat i del món hel·lènics. Les grans cerimònies religioses són actes d’afirmació de l’hel·lenisme.

La concepció de l’art com a recerca de la bellesa .

L’arquitectura Arquitectura arquitravada, basada en línies horitzontals i verticals, i la peça clau de l’edifici era l’arquitrau. Els materials utilitzats són el conglomerat o la pedra de marès i el marbre, en carreus regulars formant paraments isòdoms. La fusta s’utilitza per les armadures de les cobertes a dues aigües Recerca d’harmonia visual per tal de corregir les imperfeccions de la visió humana a causa dels efectes òptics que distorsionen les proporcions reals: Curvatura de l’entaulament i de l’estilobat Inclinació Èntasi Distància desigual dels intercolumnis Utilització dels ordres arquitectònics: dòric, jònic i corinti. Els edificis representatius més importants són els temples, d’una enorme simplicitat: poc més d’una sala allargada i un`pòrtic. Trobarem altres edificis de caràcter públic com són el teatre o els edificis que s’aixecaven a l’àgora, la plaça pública.

Arquitectura arquitravada, basada en línies horitzontals i verticals, i la peça clau de l’edifici era l’arquitrau.

Els materials utilitzats són el conglomerat o la pedra de marès i el marbre, en carreus regulars formant paraments isòdoms. La fusta s’utilitza per les armadures de les cobertes a dues aigües

Recerca d’harmonia visual per tal de corregir les imperfeccions de la visió humana a causa dels efectes òptics que distorsionen les proporcions reals:

Curvatura de l’entaulament i de l’estilobat

Inclinació

Èntasi

Distància desigual dels intercolumnis

Utilització dels ordres arquitectònics: dòric, jònic i corinti.

Els edificis representatius més importants són els temples, d’una enorme simplicitat: poc més d’una sala allargada i un`pòrtic.

Trobarem altres edificis de caràcter públic com són el teatre o els edificis que s’aixecaven a l’àgora, la plaça pública.

ORDRES ARQUITECTÒNICS I – Ordre dòric

 

ORDRES ARQUITECTÒNICS II – Ordre jònic

 

ORDRES ARQUITECTÒNICS III – Ordre corinti

 

 

El temple grec

Evolució del temple grec El temple s’edificava per tal d’allotjar-hi la imatge d’una divinitat i no pas com a lloc destinat als fidels. És de planta rectangular, amb la sala central anomenada cel·la o naos on es troba la imatge del déu. Davant la cel·la hi ha un pòrtic ( pronaos ) i darrera la sala tancada ( opistòdom ). Segons el nombre de columnes que tinguin a la façana, els temples poden ser tetràstils (quatre), hexàstils (sis), octàstils (vuit) o decàstils (deu). Si té pòrtic al davant i al darrera s’anomena anfipròstil , i si tot el perímetre està envoltat de columnes es diu perípter (pseudoperípter si les columnes són adossades al mur) i dípter si és envoltat d’una doble fila de columnes. Quan els murs de la cel·la s’avancen fins a tancar les parets laterals del pòrtic, el temple rep el nom de in antis . A partir del segle IV aC apareixen temples de planta circular anomenats tholos . El tipus de temple clàssic pren la seva configuració entre els segles VIII i VI aC (període arcaic) i arriba a la seva perfecció el segle V aC. A l’època clàssica només s’utilitza l’ordre dòric i la planta tendeix a ser molt allargada, sense l’harmonia de proporcions que presentaran els temples d’època clàssica. Al llarg del segle VI aC es fan habituals les construccions en pedra, de les quals es conserven nombrosos exemples. L’ordre dòric continua essent el més utilitzat el segle V aC però el sistema de proporcions a partir de la columna es perfecciona.

El temple s’edificava per tal d’allotjar-hi la imatge d’una divinitat

i no pas com a lloc destinat als fidels.

És de planta rectangular, amb la sala central anomenada cel·la o

naos on es troba la imatge del déu. Davant la cel·la hi ha un pòrtic

( pronaos ) i darrera la sala tancada ( opistòdom ).

Segons el nombre de columnes que tinguin a la façana, els

temples poden ser tetràstils (quatre), hexàstils (sis), octàstils (vuit)

o decàstils (deu). Si té pòrtic al davant i al darrera s’anomena

anfipròstil , i si tot el perímetre està envoltat de columnes es diu

perípter (pseudoperípter si les columnes són adossades al mur) i

dípter si és envoltat d’una doble fila de columnes. Quan els murs

de la cel·la s’avancen fins a tancar les parets laterals del pòrtic,

el temple rep el nom de in antis .

A partir del segle IV aC apareixen temples de planta circular anomenats tholos .

El tipus de temple clàssic pren la seva configuració entre els segles VIII i VI aC (període arcaic) i arriba a la seva perfecció el segle V aC.

A l’època clàssica només s’utilitza l’ordre dòric i la planta tendeix a ser molt allargada, sense l’harmonia de proporcions que presentaran els temples d’època clàssica.

Al llarg del segle VI aC es fan habituals les construccions en pedra, de les quals es conserven nombrosos exemples.

L’ordre dòric continua essent el més utilitzat el segle V aC però el sistema de proporcions a partir de la columna es perfecciona.

L' acròpolis era la part alta de les ciutats gregues, situada en un turó, que tenia un valor defensiu en cas d'atac i era el centre religiós en temps de pau. L'acròpoli d'Atenes va ser destruïda pels perses el 480 a. C. i Pèricles va impulsar-ne la reconstrucció amb la intenció que fos el símbol de la grandesa d'Atenes en el seu moment de màxim esplendor. Les obres, dirigides per Fídias, van allargar-se durant la resta del s. V, fins després de la mort de Pèricles i Fídias. El recinte estava tancat per una muralla, amb un sol accés monumental, els Propileus, que feien de porta i vestíbul. Al mig de tot el conjunt hi havia l' Athena Promachos , 'Atena defensora', una estàtua de bronze del mateix Fídias amb una alçada de més de deu metres. Quedava fora de la muralla un petit temple d'ordre jònic dedicat a Athena Nike 'Atena victòria'. Els dos temples principals de l'Acròpoli del s. V a. C. són el Partenó i l'Erectèon. La visita a l‘Acròpolis d'Atena es pot fer seguint aquest itinerari: 1. Abans d'entrar al recinte vés a veure el temple d'Atena Nike . 2. Tot seguit entra al recinte a través dels Propileus. 3. Des dels Propileus podràs entrar al Partenó. 4. Finalment visita l'Erectèon. L’Acròpolis d’Atenes

L' acròpolis era la part alta de les ciutats gregues, situada en un turó, que tenia un valor defensiu en cas d'atac i era el centre religiós en temps de pau. L'acròpoli d'Atenes va ser destruïda pels perses el 480 a. C. i Pèricles va impulsar-ne la reconstrucció amb la intenció que fos el símbol de la grandesa d'Atenes en el seu moment de màxim esplendor. Les obres, dirigides per Fídias, van allargar-se durant la resta del s. V, fins després de la mort de Pèricles i Fídias. El recinte estava tancat per una muralla, amb un sol accés monumental, els Propileus, que feien de porta i vestíbul. Al mig de tot el conjunt hi havia l' Athena Promachos , 'Atena defensora', una estàtua de bronze del mateix Fídias amb una alçada de més de deu metres. Quedava fora de la muralla un petit temple d'ordre jònic dedicat a Athena Nike 'Atena victòria'. Els dos temples principals de l'Acròpoli del s. V a. C. són el Partenó i l'Erectèon.

La visita a l‘Acròpolis d'Atena

es pot fer seguint aquest itinerari:

1. Abans d'entrar al recinte vés

a veure el temple d'Atena Nike .

2. Tot seguit entra al recinte a través

dels Propileus.

3. Des dels Propileus podràs entrar

al Partenó.

4. Finalment visita l'Erectèon.

 

EL PARTENÓ El Partenó és el temple més gran del conjunt de l'Acròpoli. El nom és degut que era consagrat a Athena Parthenos , 'Atena verge', tal com de vegades s'invocava Atena perquè sempre va rebutjar el matrimoni i qualsevol unió sexual. La seva estructura és la típica d'un temple grec, només que molt monumental. El naos , la cambra sagrada, és l'estança reservada a la divinitat, representada per la seva estàtua. El Partenó està dividit en tres naus per dues files de columnes i estava presidit per una enorme estàtua d' Athena Parthenos , feta de marfil i or. Al davant hi havia un vestíbul, prònaos , i al darrera, separat per una paret del naos i obert a la façana posterior, l' opistòdomos , que guardava el tresor de la deesa i el de l'Estat. Tot al voltant del temple hi ha uns esglaons per pujar a la plataforma on està situat (estilòbat) i una renglera de columnes. El material de construcció és el marbre, que no es va deixar nu, sinó que, com tots els temples grecs, es pintava de colors variats i llampants.

Ja a començament del segle V aC s’havia construït una gran terrassa de carreus de pedra calcària damunt la qual es va començar a edificar un temple hexàstil dedicat a Atena, però la seva construcció va quedar interrompuda en una fase molt primària. Sobre aquesta terrassa es va començar a bastir l’any 447 aC l’actual Partenó, segons els projectes dels arquitectes Ictinos i Cal·lícatres. Fídies, que en l’època de Pèricles era el supervisor de totes les obres de l'Acròpoli, en va ser l’escultor. L’edifici és un perípter octàstil d’ordre dòric, amb disset columnes als costats laterals i unes mides en planta de 69,5 per 31 m. El material emprat és el marbre, excepte l’armadura de fusta de la teulada a dues aigües. Les diferents parts del Partenó segueixen un esquema de proporcions constant. La relació és de 9 a 4 entre l’amplada i la longitud total, entre l’ample de la façana o l’alçada fins a la cornisa, entre el gruix de la columna a la base i l’intercolumnis. Aquestes proporcions donen a l’edifici una gran harmonia, que es veu accentuada per la utilització de petites correccions òptiques: lleugera curvatura d’elements rectilinis (estilobat, èntasi), petites desigualtats en les mides de les mètopes, engruiximent de les columnes de les cantonades… Molta de la iconografia del Partenó (els relleus que es troben als frisos i als frontons) està relacionada amb Atena. Els frontons no s'han conservat més que algunes figures, però es pot intentar reconstruir-los. Observa, a la reconstrucció, el frontó davanter, que tractava la disputa d'Atena i Posidó.

Ja a començament del segle V aC s’havia construït una gran terrassa de carreus de pedra calcària damunt la qual es va començar a edificar un temple hexàstil dedicat a Atena, però la seva construcció va quedar interrompuda en una fase molt primària.

Sobre aquesta terrassa es va començar a bastir l’any 447 aC l’actual Partenó, segons els projectes dels arquitectes Ictinos i Cal·lícatres. Fídies, que en l’època de Pèricles era el supervisor de totes les obres de l'Acròpoli, en va ser l’escultor.

L’edifici és un perípter octàstil d’ordre dòric, amb disset columnes als costats laterals i unes mides en planta de 69,5 per 31 m. El material emprat és el marbre, excepte l’armadura de fusta de la teulada a dues aigües.

Les diferents parts del Partenó segueixen un esquema de proporcions constant. La relació és de 9 a 4 entre l’amplada i la longitud total, entre l’ample de la façana o l’alçada fins a la cornisa, entre el gruix de la columna a la base i l’intercolumnis. Aquestes proporcions donen a l’edifici una gran harmonia, que es veu accentuada per la utilització de petites correccions òptiques: lleugera curvatura d’elements rectilinis (estilobat, èntasi), petites desigualtats en les mides de les mètopes, engruiximent de les columnes de les cantonades…

Molta de la iconografia del Partenó (els relleus que es troben als frisos i als frontons) està relacionada amb Atena. Els frontons no s'han conservat més que algunes figures, però es pot intentar reconstruir-los. Observa, a la reconstrucció, el frontó davanter, que tractava la disputa d'Atena i Posidó.

 

 

L’Erectèon L'Erectèon, al contrari que el Partenó, presenta una forma inusual en els temples grecs, ja que integra en un mateix edifici múltiples cultes lligats amb l'origen de la ciutat. La planta és més complexa perquè aprofita els desnivells del terreny amb una estructura en terrasses, a més de substituir les columnes per figures femenines (cariàtides) en una de les seves tribunes. Es composa de dos espais bàsics sense comunicació entre si, als quals s'entra per sengles pòrtics (A i C) de columnes jòniques. Per una banda té un prònaos dedicat a Athena Polias 'Atena protectora de la ciutat' (B). L'altra part del temple (D) és formada per diverses cambres i té, a l'extrem oposat de l'entrada, un altre pòrtic sostigut per sis pilastres anomenades Cariàtides (E). Aquestes pilastres són molt famoses per la seva forma. Al costat del Pòrtic de les Cariàtides hi havia la suposada tomba de Cècrops, el mític primer rei d'Atenes (F). El nom del temple prové d'un dels herois a qui s'hi retia culte, Erecteu. L'avi d'Erecteu, Erictoni , va néixer de la Terra quan el semen d' Hefest va caure mentre aquest déu intentava violar Atena. Erictoni va ser el successor del rei Cècrops. Quan el fill d'Erictoni, Pandíon, morí, el seu poder fou repartit entre els seus dos fills, Erecteu i Butes, de manera que Erecteu esdevingué el quart rei d'Atenes, i el seu germà, sacerdot d'Atena i Posidó.

L'Erectèon, al contrari que el Partenó,

presenta una forma inusual en els temples

grecs, ja que integra en un mateix edifici

múltiples cultes lligats amb l'origen de la ciutat.

La planta és més complexa perquè aprofita

els desnivells del terreny amb una estructura en

terrasses, a més de substituir les columnes per figures femenines (cariàtides) en una de les seves tribunes.

Es composa de dos espais bàsics sense comunicació entre si, als quals s'entra per sengles pòrtics (A i C) de columnes jòniques. Per una banda té un prònaos dedicat a Athena Polias 'Atena protectora de la ciutat' (B). L'altra part del temple (D) és formada per diverses cambres i té, a l'extrem oposat de l'entrada, un altre pòrtic sostigut per sis pilastres anomenades Cariàtides (E). Aquestes pilastres són molt famoses per la seva forma. Al costat del Pòrtic de les Cariàtides hi havia la suposada tomba de Cècrops, el mític primer rei d'Atenes (F).

El nom del temple prové d'un dels herois a qui s'hi retia culte, Erecteu. L'avi d'Erecteu, Erictoni , va néixer de la Terra quan el semen d' Hefest va caure mentre aquest déu intentava violar Atena. Erictoni va ser el successor del rei Cècrops. Quan el fill d'Erictoni, Pandíon, morí, el seu poder fou repartit entre els seus dos fills, Erecteu i Butes, de manera que Erecteu esdevingué el quart rei d'Atenes, i el seu germà, sacerdot d'Atena i Posidó.

 

L’altar de Zeus a Pèrgam (s. II aC) A l’època hel·lenística, es tendeix a la recerca de noves solucions arquitectòniques per als edificis de culte que tendeixen a fer-se de proporcions més grans, al mateix temps es tendeix a dotar de major monumentalitat algunes construccions que fins aleshores eren senzills complements dels temples i santuaris. El cas més significatiu és el de l’Altar de Zeus a Pèrgam, situat al punt més alt d’aquesta ciutat de l’Àsia Menor, que reprodueix el tipus d’altar d’ofrenes dels santuaris però amb mides monumentals i amb un espectacular fris esculpit, que és una de les obres cimeres de l’escultura hel·lenística.

A l’època hel·lenística, es tendeix a la recerca de noves solucions arquitectòniques per als edificis de culte que tendeixen a fer-se de proporcions més grans, al mateix temps es tendeix a dotar de major monumentalitat algunes construccions que fins aleshores eren senzills complements dels temples i santuaris.

El cas més significatiu és el de l’Altar de Zeus a Pèrgam, situat al punt més alt d’aquesta ciutat de l’Àsia Menor, que reprodueix el tipus d’altar d’ofrenes dels santuaris però amb mides monumentals i amb un espectacular fris esculpit, que és una de les obres cimeres de l’escultura hel·lenística.

Característiques època hel·lenística Unió de Grècia sota Alexandre el Gran ( segle III a. C. ) Després de les conquestes d’Alexandre el centre de gravetat es trasllada de Grècia a Orient Influències mútues entre les cultures orientals i grega El gust de l’època porta a l’acceptació de tots els estímuls i a la comprensió dels diferents ideals del passat que porten a un col·leccionisme precursor dels nostres museus, i al desenvolupament simultani de diferents estils i formes (Dinamisme i dramatisme: "Laocoont i els seus fills", "El gal moribund"), (Equilibri i sensualitat: "Venus de Melos") que reflecteixen una amplitud i una varietat simultània de gustos en les classes socials mitjanes molt més nombroses que en segles anteriors i que són els grans clients dels artistes d’aquesta època En arquitectura es barregen els ordres, s’obliden els cànons Gust pel colossalisme i el luxe ornamental. S’acaba la sobrietat clàssica

Unió de Grècia sota Alexandre el Gran ( segle III a. C. )

Després de les conquestes d’Alexandre el centre de gravetat es trasllada de Grècia a Orient

Influències mútues entre les cultures orientals i grega

El gust de l’època porta a l’acceptació de tots els estímuls i a la comprensió dels diferents ideals del passat que porten a un col·leccionisme precursor dels nostres museus, i al desenvolupament simultani de diferents estils i formes (Dinamisme i dramatisme: "Laocoont i els seus fills", "El gal moribund"), (Equilibri i sensualitat: "Venus de Melos") que reflecteixen una amplitud i una varietat simultània de gustos en les classes socials mitjanes molt més nombroses que en segles anteriors i que són els grans clients dels artistes d’aquesta època

En arquitectura es barregen els ordres, s’obliden els cànons

Gust pel colossalisme i el luxe ornamental. S’acaba la sobrietat clàssica

 

Característiques de l’Altar de Zeus El rei Atàlida Èumenes II va fer aixecar aquest monument a Pèrgam, la capital del seu regne, per commemorar les seves victòries al Pont i a Bitínia. Consisteix en una monumental plataforma aixecada sobre un podi massís, envoltat d'una columnata jònica, a la qual s'accedeix des de l'oest per una ampla escalinata. Cal remarcar el protagonisme atorgat a l'escalinata, de dimensions monu­mentals en comparació amb la columnata. Fou erigit sobre una terrassa de l'Acròpoli de Pèrgam, al sud del temple d'Atena, que es troba a un nivell inferior. A l'est hi ha un propileu, o gran escalinata. El primer que es veia en apropar-s'hi, era la part posterior de l' altar. A la façana principal, per la part oest, els murs laterals es projectaven endavant acollint entre les seves ales la immensa escalinata principal que donava accés al pati tancat de l'interior. L'altar de sacrificis hauria estat situat a l'interior d'aquest pati. L'accés, les ales i l'escalinata és tot el que ens resta del gran edifici. Només queda in situ, a Pèrgam, la base de l'altar per donar-nos testimoni de la seva existència. La part exterior del podi que aguanta la columnata era ornada amb un fris ple de relleus escultòrics que representaven la lluita entre els déus i els gegants, la Gigantomàquia; les cares interiors de l'altar eren ornades amb un fris de dimensions menors que relata la vida de Tèlef, el fundador mitològic de la nissaga atàlida. Al sostre de la columnata també hi havia diverses figures: tritons, grius, lleons i cavalls.

El rei Atàlida Èumenes II va fer aixecar aquest monument a Pèrgam, la capital del seu regne, per commemorar les seves victòries al Pont i a Bitínia. Consisteix en una monumental plataforma aixecada sobre un podi massís, envoltat d'una columnata jònica, a la qual s'accedeix des de l'oest per una ampla escalinata. Cal remarcar el protagonisme atorgat a l'escalinata, de dimensions monu­mentals en comparació amb la columnata. Fou erigit sobre una terrassa de l'Acròpoli de Pèrgam, al sud del temple d'Atena, que es troba a un nivell inferior. A l'est hi ha un propileu, o gran escalinata. El primer que es veia en apropar-s'hi, era la part posterior de l' altar.

A la façana principal, per la part oest, els murs laterals es projectaven endavant acollint entre les seves ales la immensa escalinata principal que donava accés al pati tancat de l'interior. L'altar de sacrificis hauria estat situat a l'interior d'aquest pati. L'accés, les ales i l'escalinata és tot el que ens resta del gran edifici. Només queda in situ, a Pèrgam, la base de l'altar per donar-nos testimoni de la seva existència.

La part exterior del podi que aguanta la columnata era ornada amb un fris ple de relleus escultòrics que representaven la lluita entre els déus i els gegants, la Gigantomàquia; les cares interiors de l'altar eren ornades amb un fris de dimensions menors que relata la vida de Tèlef, el fundador mitològic de la nissaga atàlida. Al sostre de la columnata també hi havia diverses figures: tritons, grius, lleons i cavalls.

L'altar és un esplèndid monument escultòric del qual només podem percebre fragmentàriament la seva categoria i estil a causa de les restes escasses que ens han arribat. És el més famós de tots els monuments hel·lenístics. L'estat del monument no ens permet assegurar a qui era dedicat, si a Zeus, o bé a la deessa Atena, o potser a ambdós. El programa sencer del fris i la seva interpretació general poden ser entesos seguint la Teogonia d'Hesíode i la Biblioteca d'Apol.lodor, reculls de relats mitològics. Els gegants eren una raça monstruosa nascuts de Gea, la Terra, i Úranos, el Cel, les deïtats principals de la nissaga més antiga de déus grecs, el lloc preeminent dels quals fou usurpat per Zeus i els Olímpics. En el fris de la Gigantomàquia, fet a l'alt relleu, d'una grandària superior a la natural, hi van treballar més de quaranta escultors de l'escola de Pèrgam, alguns dels quals van deixar la seva signatura en el sòcol del fris. Els personatges semblen presa del furor, atacats d'histèria col. lectiva. Tot és moviment exacerbat, brusc; hi ha un marcat contrast entre les cares en tensió dels gegants i les fesomies de trets serens dels déus. Els vestits són representats com si fossin sacsejats per vents huracanats. Les teles formen dibuixos que ignoren l'estructura dels cossos que cobreixen, i se n'independitzen. L'art hel·lenístic assoleix amb aquesta obra el seu punt més barroc, més àlgid, tot seguit vindrà la decadència. Cal remarcar el relleu d'un episodi de la Gigantomàquia on hi ha representats Gea, la mare dels Gegants, Nike alada i la deessa Atena, que agafa pels cabells un dels gegants.

L'altar és un esplèndid monument escultòric del qual només podem percebre fragmentàriament la seva categoria i estil a causa de les restes escasses que ens han arribat. És el més famós de tots els monuments hel·lenístics. L'estat del monument no ens permet assegurar a qui era dedicat, si a Zeus, o bé a la deessa Atena, o potser a ambdós.

El programa sencer del fris i la seva interpretació general poden ser entesos seguint la Teogonia d'Hesíode i la Biblioteca d'Apol.lodor, reculls de relats mitològics. Els gegants eren una raça monstruosa nascuts de Gea, la Terra, i Úranos, el Cel, les deïtats principals de la nissaga més antiga de déus grecs, el lloc preeminent dels quals fou usurpat per Zeus i els Olímpics.

En el fris de la Gigantomàquia, fet a l'alt relleu, d'una grandària superior a la natural, hi van treballar més de quaranta escultors de l'escola de Pèrgam, alguns dels quals van deixar la seva signatura en el sòcol del fris. Els personatges semblen presa del furor, atacats d'histèria col. lectiva. Tot és moviment exacerbat, brusc; hi ha un marcat contrast entre les cares en tensió dels gegants i les fesomies de trets serens dels déus. Els vestits són representats com si fossin sacsejats per vents huracanats. Les teles formen dibuixos que ignoren l'estructura dels cossos que cobreixen, i se n'independitzen. L'art hel·lenístic assoleix amb aquesta obra el seu punt més barroc, més àlgid, tot seguit vindrà la decadència. Cal remarcar el relleu d'un episodi de la Gigantomàquia on hi ha representats Gea, la mare dels Gegants, Nike alada i la deessa Atena, que agafa pels cabells un dels gegants.

 

 

ARQUITECTURA CIVIL: EL TEATRE Ja des de l’època arcaica hi havia a les ciutats i als santuaris llocs de reunió i espais rituals que no eren exactament temples, tot i que sovint tenien una funció relacionada amb la religió. A partir del segle V aC comencen a aparèixer tot un seguit de construccions destinades a les activitats polítiques, comercials i culturals. El centre de la vida urbana es trasllada de l’acròpoli a l’àgora o plaça pública on es troben els edificis destinats a les funcions polítiques i comercials de la polis: el Bouleuterion, l’Ecclesiasterion… A l'època hel·lenística prenen molta importància els grans pòrtics destinats a activitats comercials: la Stoà. També prenen importància els monuments commemoratius i els funeraris. Però l’edifici més innovador i important des del punt de vista arquitectònic fou el teatre, edifici destinat a les representacions d’aquest gènere literari nascut a Grècia. Es desenvolupa a partir del cercle màgic (orchestra) on els pagesos feien els seus balls a l’entorn de l’altar de Diónysos i que normalment se situava al peu d’un turó el pendent del qual servia per a situar el públic. Posteriorment es comença a fer graderies de fusta i, finalment, de pedra. El tipus clàssic de teatre consta d’una graderia (koilon o cavea) que aprofita el pendent d’un turó i a la qual s’accedia per dos passadissos (pàrodoi), l’orquestra (espai circular on se situa el cor) i l’escena (edifici tangent a l’orquestra per on entraven i sortien els actors i davant del qual actuaven); posteriorment a molts teatres es va afegir una construcció semblant a un pòrtic amb columnes, el proskénion, situada davant de l’escena, que va passar a ser el lloc on actuen els actors.

Ja des de l’època arcaica hi havia a les ciutats i als santuaris llocs de reunió i espais rituals que no eren exactament temples, tot i que sovint tenien una funció relacionada amb la religió.

A partir del segle V aC comencen a aparèixer tot un seguit de construccions destinades a les activitats polítiques, comercials i culturals. El centre de la vida urbana es trasllada de l’acròpoli a l’àgora o plaça pública on es troben els edificis destinats a les funcions polítiques i comercials de la polis: el Bouleuterion, l’Ecclesiasterion…

A l'època hel·lenística prenen molta importància els grans pòrtics destinats a activitats comercials: la Stoà. També prenen importància els monuments commemoratius i els funeraris.

Però l’edifici més innovador i important des del punt de vista arquitectònic fou el teatre, edifici destinat a les representacions d’aquest gènere literari nascut a Grècia.

Es desenvolupa a partir del cercle màgic (orchestra) on els pagesos feien els seus balls a l’entorn de l’altar de Diónysos i que normalment se situava al peu d’un turó el pendent del qual servia per a situar el públic. Posteriorment es comença a fer graderies de fusta i, finalment, de pedra.

El tipus clàssic de teatre consta d’una graderia (koilon o cavea) que aprofita el pendent d’un turó i a la qual s’accedia per dos passadissos (pàrodoi), l’orquestra (espai circular on se situa el cor) i l’escena (edifici tangent a l’orquestra per on entraven i sortien els actors i davant del qual actuaven); posteriorment a molts teatres es va afegir una construcció semblant a un pòrtic amb columnes, el proskénion, situada davant de l’escena, que va passar a ser el lloc on actuen els actors.

Teatre d’Epidaure Autor: Policlet de Sició, anomenat el Jove. Tipus d'obra: edifici dedicat a representacions teatrals. Estil: art grec clàssic. Cronologia: vers 330 aC. Localització geogràfica: Epidaure, a l'Argòlida, al Peloponnès. Descripció i anàlisi de l'obra: El teatre d'Epidaure és cèlebre per la seva perfecció, segons Pausànias, escriptor grec del segle 11 dC. Està situat al sud-est del santuari d'Asclepi, i era destinat a oferir representacions dramàtiques d'origen dionisíac. L'edifici de l'escena, disposat en dos nivells, és ornat amb dotze columnes dividides en dos grups separats per una zona central, que dóna entrada als actors. Sovint el sostre de l'arquitectura figurada serveix d'escenari. Això fa que els seients d'honor que se situaven dins el cercle de l'orquestra, siguin retirats fins a la primera filera de grades per tal que els ciutadans prohoms frueixin d'una visió total de l'espectacle. L'escena posseïa un rudimentari mecanisme de teló per tal de permetre el canvi dels actors o dels decorats (pinake); aquest mecanisme, a l'inrevés del dels telons actuals, sortia del terra i s'hi amagava a través d'unes obertures practicades al paviment situat davant de l'escenari. El teatre d'Epidaure, a més, té uns murs laterals de contenció del terreny, necessaris per les seves grans dimensions. L'esquema bàsic del teatre grec, i posteriorment del romà, es basa en un pentàgon regular inscrit en el cercle de l'orquestra, la base del qual es correspon amb el mur del prosceni, un pòrtic d'ordre jònic, avui desaparegut, que se situa darrere de l'escena que, en el cas d'Epidaure, mesura 4 m d'alçada per 2 m de fondària. Les grades de la càvea, on seien els espectadors, tenien forma de ferradura o de semicercle. En principi aquest teatre tenia 30 grades, però se n'hi van afegir 20 posteriorment, separades per un passadís. Tenia un aforament de 14.000 espectadors. L' acústica d'aquest teatre és excepcional: des de la fila més allunyada es pot sentir perfectament el que es diu a l'escenari. L'orquestra, circular, de 20,30 m de diàmetre, era un cercle de terra batuda situat entre la càvea i l'escenari, en el qual evolucionava el cor durant les representacions teatrals i on es feien els cants i les danses rituals. També hi havia l'altar del déu Dionís. Els teatres grecs es construïen aprofitant els accidents naturals del terreny, usualment el vessant d'un turó per formar la càvea, les grades de la qual sovint eren tallades en la mateixa roca. Aquesta disposició permetia una visibilitat perfecta de l'orquestra des de qualsevol punt de la càvea. Aquesta, en el teatre d'Epidaure, es divideix en dotze parts col·locades radialment que convergeixen en un punt central al mig de l'orquestra. Les dues parts més allunyades ultrapassen la figura canònica semi­circular, i s'avancen cap a l'escena. Més tard, el teatre romà, hereu del grec, farà que la càvea no ultrapassi la semicircumferència. Encara avui dia es fan representacions a Epidaure, i el festival de teatre que s'hi celebra és el més important de Grècia. Aquest és el teatre més bell i millor conservat dels teatres grecs antics.

Autor: Policlet de Sició, anomenat el Jove. Tipus d'obra: edifici dedicat a representacions teatrals. Estil: art grec clàssic. Cronologia: vers 330 aC. Localització geogràfica: Epidaure, a l'Argòlida, al Peloponnès. Descripció i anàlisi de l'obra: El teatre d'Epidaure és cèlebre per la seva perfecció, segons Pausànias, escriptor grec del segle 11 dC. Està situat al sud-est del santuari d'Asclepi, i era destinat a oferir representacions dramàtiques d'origen dionisíac.

L'edifici de l'escena, disposat en dos nivells, és ornat amb dotze columnes dividides en dos grups separats per una zona central, que dóna entrada als actors. Sovint el sostre de l'arquitectura figurada serveix d'escenari. Això fa que els seients d'honor que se situaven dins el cercle de l'orquestra, siguin retirats fins a la primera filera de grades per tal que els ciutadans prohoms frueixin d'una visió total de l'espectacle. L'escena posseïa un rudimentari mecanisme de teló per tal de permetre el canvi dels actors o dels decorats (pinake); aquest mecanisme, a l'inrevés del dels telons actuals, sortia del terra i s'hi amagava a través d'unes obertures practicades al paviment situat davant de l'escenari. El teatre d'Epidaure, a més, té uns murs laterals de contenció del terreny, necessaris per les seves grans dimensions.

L'esquema bàsic del teatre grec, i posteriorment del romà, es basa en un pentàgon regular inscrit en el cercle de l'orquestra, la base del qual es correspon amb el mur del prosceni, un pòrtic d'ordre jònic, avui desaparegut, que se situa darrere de l'escena que, en el cas d'Epidaure, mesura 4 m d'alçada per 2 m de fondària. Les grades de la càvea, on seien els espectadors, tenien forma de ferradura o de semicercle. En principi aquest teatre tenia 30 grades, però se n'hi van afegir 20 posteriorment, separades per un passadís. Tenia un aforament de 14.000 espectadors. L' acústica d'aquest teatre és excepcional: des de la fila més allunyada es pot sentir perfectament el que es diu a l'escenari.

L'orquestra, circular, de 20,30 m de diàmetre, era un cercle de terra batuda situat entre la càvea i l'escenari, en el qual evolucionava el cor durant les representacions teatrals i on es feien els cants i les danses rituals. També hi havia l'altar del déu Dionís.

Els teatres grecs es construïen aprofitant els accidents naturals del terreny, usualment el vessant d'un turó per formar la càvea, les grades de la qual sovint eren tallades en la mateixa roca. Aquesta disposició permetia una visibilitat perfecta de l'orquestra des de qualsevol punt de la càvea. Aquesta, en el teatre d'Epidaure, es divideix en dotze parts col·locades radialment que convergeixen en un punt central al mig de l'orquestra. Les dues parts més allunyades ultrapassen la figura canònica semi­circular, i s'avancen cap a l'escena. Més tard, el teatre romà, hereu del grec, farà que la càvea no ultrapassi la semicircumferència.

Encara avui dia es fan representacions a Epidaure, i el festival de teatre que s'hi celebra és el més important de Grècia. Aquest és el teatre més bell i millor conservat dels teatres grecs antics.

 

Escultura grega Materials principals: marbre i bronze Centrada en la figura humana Recerca de la bellesa entesa com a harmonia i proporció Combinació entre naturalisme i idealisme Preocupació pel moviment i el volum Policromia Importància dels relleus decoratius dels temples Aquestes característiques apareixen ja en l'escultura arcaica i seran constants en totes les èpoques

Materials principals: marbre i bronze

Centrada en la figura humana

Recerca de la bellesa entesa com a harmonia i proporció

Combinació entre naturalisme i idealisme

Preocupació pel moviment i el volum

Policromia

Importància dels relleus decoratius dels temples

Aquestes característiques apareixen ja en l'escultura arcaica i seran constants en totes les èpoques

L’ESCULTURA GREGA: Època arcaica Elements formals: Simetria: Eix vertical Eixos horitzontals: melic, entre pectorals i clavícules, als genolls, al voltant dels quals hi ha elements simètrics Repetició de formes: la línia de la cella segueix la del parpella, el cabell com a protuberàncies esfèriques Repetició de formes a diferents escales: la forma UU poc pronunciada dels muscles pectorals es repeteix sobre les ròtules i la V de la divisió del tors es repeteix sobre els colzes Els primers kurós ens recorden molt les formes egípcies perquè els grecs van adoptar el mètode egipci de treball i també les proporcions però en canvi l’estil i la funció són diferents: l’estàtua grega és més abstracta i es va buscant un objecte bonic per si mateix Significat i funció: Els kurós no fan referència a una persona concreta Els rostres somriuen intemporalment com a satisfets de si mateixos Els cossos s’ofereixen a una contemplació desinteressada de qui no amaga res ni necessita vèncer cap resistència El temps està en ells com un present etern Els grecs feien kuroi amb tres finalitats diferents: representació d’un déu, objecte dedicat a un déu i en memòria d’un home a vegades col·locat sobre una tomba

Elements formals:

Simetria:

Eix vertical

Eixos horitzontals: melic, entre pectorals i clavícules, als genolls, al voltant dels quals hi ha elements simètrics

Repetició de formes: la línia de la cella segueix la del parpella, el cabell com a protuberàncies esfèriques

Repetició de formes a diferents escales: la forma UU poc pronunciada dels muscles pectorals es repeteix sobre les ròtules i la V de la divisió del tors es repeteix sobre els colzes

Els primers kurós ens recorden molt les formes egípcies perquè els grecs van adoptar el mètode egipci de treball i també les proporcions però en canvi l’estil i la funció són diferents: l’estàtua grega és més abstracta i es va buscant un objecte bonic per si mateix

Significat i funció:

Els kurós no fan referència a una persona concreta

Els rostres somriuen intemporalment com a satisfets de si mateixos

Els cossos s’ofereixen a una contemplació desinteressada de qui no amaga res ni necessita vèncer cap resistència

El temps està en ells com un present etern

Els grecs feien kuroi amb tres finalitats diferents: representació d’un déu, objecte dedicat a un déu i en memòria d’un home a vegades col·locat sobre una tomba

KUROI O KUROS L’esquema dels kouroi és absolutament fixe: el jove nu, ample d’espatlles i estret de cintura, posa frontalment, perfectament immòbil, amb una cama – normalment l’esquerra – una mica avançada, els peus anclats fermament a la base, els braços adossats i enganxats als costats i les mans tancades o, algun cop, obertes i tocant les cames. Potser la primera inspiració d’aquestes escultures va venir de l’art egipci (colossalisme). Però els escultors grecs van transformar profundament l’esquema egipci per fer de la figura viril el tema essencial de la seva plàstica. Altres diferències amb l’escultura egípcia són la nuesa completa, l’absència de suport al darrera, el nou sentit de la vigorositat, l’energia i la vida, i la clara tendència al naturalisme. El cos nu necessitava d’un estudi anatòmic que en l’espai de segle i mig va portar als escultors grecs a dominar perfectament l’estructura del cos humà. La representació de la nuesa masculina i la modèstia femenina es corresponen amb els costums de la vida quotidiana: diàriament els atletes s’entrenaven nusos a la palestra, mentre que les dones anaven sempre cobertes. Kouros Anavisos - 525 aC. 1,94 m.

L’esquema dels kouroi és absolutament fixe: el jove nu, ample d’espatlles i estret de cintura, posa frontalment, perfectament immòbil, amb una cama – normalment l’esquerra – una mica avançada, els peus anclats fermament a la base, els braços adossats i enganxats als costats i les mans tancades o, algun cop, obertes i tocant les cames.

Potser la primera inspiració d’aquestes escultures va venir de l’art egipci (colossalisme). Però els escultors grecs van transformar profundament l’esquema egipci per fer de la figura viril el tema essencial de la seva plàstica. Altres diferències amb l’escultura egípcia són la nuesa completa, l’absència de suport al darrera, el nou sentit de la vigorositat, l’energia i la vida, i la clara tendència al naturalisme.

El cos nu necessitava d’un estudi anatòmic que en l’espai de segle i mig va portar als escultors grecs a dominar perfectament l’estructura del cos humà.

La representació de la nuesa masculina i la modèstia femenina es corresponen amb els costums de la vida quotidiana: diàriament els atletes s’entrenaven nusos a la palestra, mentre que les dones anaven sempre cobertes.

KORE O KORAI Les figures vestides de les korai obeeixen a altre esquema fixe, que pot ser interpretat de diverses formes. Aquestes escultures foren trobades en un dipòsit on foren enterrades després de la invasió persa, al segle VI aC a l'Acròpoli d’Atenes. Les característiques principals d'aquestes figures són la gràcia, l’elegància i el refinament, així com el tímid somriure. Les korai porten llargues trenes que cauen sobre les espatlles i la ma dreta estesa per oferir l’ofrena a la divinitat –amb freqüència una granada- , o bé el braç doblegat sobre el pit en actitud de súplica o agraïment al deu o la deesa. Amb l’altra ma, a vegades, es recullen lleugerament el vestit, fet que permet a l’escultor crear un joc de plecs. Menys abundants que els kuroi, tampoc aconsegueixen les mides colossals d’aquests. Tendeixen a ser més petites i sovint no aconsegueixen la mida del natural Majoritàriament són ofrenes votives, com les extraordinàries korai de l'Acròpoli.. El vestit més comú de las korai és la túnica jònica (jiton), lleuger, de molts plecs, enriquit amb una policromia de tonalitats votives (grocs, vermells, braus, verds...) de les que encara queden restes clares. Kore del peplum 530 aC. 1,20 m

Les figures vestides de les korai obeeixen a altre esquema fixe, que pot ser interpretat de diverses formes. Aquestes escultures foren trobades en un dipòsit on foren enterrades després de la invasió persa, al segle VI aC a l'Acròpoli d’Atenes. Les característiques principals d'aquestes figures són la gràcia, l’elegància i el refinament, així com el tímid somriure.

Les korai porten llargues trenes que cauen sobre les espatlles i la ma dreta estesa per oferir l’ofrena a la divinitat –amb freqüència una granada- , o bé el braç doblegat sobre el pit en actitud de súplica o agraïment al deu o la deesa. Amb l’altra ma, a vegades, es recullen lleugerament el vestit, fet que permet a l’escultor crear un joc de plecs. Menys abundants que els kuroi, tampoc aconsegueixen les mides colossals d’aquests. Tendeixen a ser més petites i sovint no aconsegueixen la mida del natural

Majoritàriament són ofrenes votives, com les extraordinàries korai de l'Acròpoli..

El vestit més comú de las korai és la túnica jònica (jiton), lleuger, de molts plecs, enriquit amb una policromia de tonalitats votives (grocs, vermells, braus, verds...) de les que encara queden restes clares.

ESCULTURA GREGA: època clàssica Desenvolupament de la democràcia com a sistema d’equilibri social i polític entre les diferents classes socials i entre els valors individuals i col·lectius. Els segles V i IV a. C. és una de les èpoques de la història de l’art en què maduren les més importants i fecundes formes naturalistes. En el classicisme del segle V la tendència al naturalisme és quasi tan forta com el desig de mesura i ordre, és a dir, d’idealització. Aquest antagonisme entre principis formals artístics, naturalisme/idealisme, es correspon a les tensions socials i polítiques que en democràcia s’originen entre valors individuals i valors col·lectius. Tota la història del classicisme es desenvolupa amb el predomini d’una de les dues tendències: naturalisme i idealització, encara que sempre enllaçats d’una manera inseparable. Després dels dinàmics començaments del segle amb Miró (Discòbol), s’arriba a la formula de síntesi de Policlet (Dorífor, Diadúmen) i dels relleus del Partenó (Banquet dels Déus) i a mesura que s’arriba a la fi els elements individualistes van guanyant en importància cada vegada més gran durant el segle IV amb Praxíteles ( Hermes ) i Lisip (Apoxiomenos). Aquest gust per un naturalisme cada vegada més individualitzat es correspon a la idea social i filosòfica de l’home com a mesura de totes les coses.

Desenvolupament de la democràcia com a sistema d’equilibri social i polític entre les diferents classes socials i entre els valors individuals i col·lectius.

Els segles V i IV a. C. és una de les èpoques de la història de l’art en què maduren les més importants i fecundes formes naturalistes.

En el classicisme del segle V la tendència al naturalisme és quasi tan forta com el desig de mesura i ordre, és a dir, d’idealització.

Aquest antagonisme entre principis formals artístics, naturalisme/idealisme, es correspon a les tensions socials i polítiques que en democràcia s’originen entre valors individuals i valors col·lectius.

Tota la història del classicisme es desenvolupa amb el predomini d’una de les dues tendències: naturalisme i idealització, encara que sempre enllaçats d’una manera inseparable.

Després dels dinàmics començaments del segle amb Miró (Discòbol), s’arriba a la formula de síntesi de Policlet (Dorífor, Diadúmen) i dels relleus del Partenó (Banquet dels Déus) i a mesura que s’arriba a la fi els elements individualistes van guanyant en importància cada vegada més gran durant el segle IV amb Praxíteles ( Hermes ) i Lisip (Apoxiomenos). Aquest gust per un naturalisme cada vegada més individualitzat es correspon a la idea social i filosòfica de l’home com a mesura de totes les coses.

Primer classicisme (480-400 aC) A la primera meitat del segle V aC l’escultura comença a experimentar nous camins, trencant la rigidesa compositiva dels kuroi: S’evoluciona cap a una més gran naturalitat de les formes, una captació major del moviment i una preocupació per explorar les emocions i els diferents estats. La figura de l’home nu esdevé definitivament el símbol de la bellesa per a l’art grec. Són obres representatives L’Auriga de Delfos i els Guerrers de Riace. Després d’aquests inicis, en la segona meitat de segle , durant el govern de Pèricles, Atenes és el gran centre polític i artístic de l’Hèl·lade. Els escultors arriben a un domini total de la tècnica que permet establir uns cànons o models de bellesa ideal, basats en les proporcions entre les diverses parts del cos. Els cossos apareixen en actituds de repòs i expressió serena. En les figures vestides el tractament de la roba permet suggerir les formes ocultes, en comptes d’amagar-les com es fa en l’època arcaica. Les tres grans figures del classicisme són: Miró, Policlet i, sobretot, Fídies.

Primer classicisme (480-400 aC)

A la primera meitat del segle V aC l’escultura comença a experimentar nous camins, trencant la rigidesa compositiva dels kuroi:

S’evoluciona cap a una més gran naturalitat de les formes,

una captació major del moviment i

una preocupació per explorar les emocions i els diferents estats.

La figura de l’home nu esdevé definitivament el símbol de la bellesa per a l’art grec.

Són obres representatives L’Auriga de Delfos i els Guerrers de Riace.

Després d’aquests inicis, en la segona meitat de segle , durant el govern de Pèricles, Atenes és el gran centre polític i artístic de l’Hèl·lade.

Els escultors arriben a un domini total de la tècnica que permet establir uns cànons o models de bellesa ideal, basats en les proporcions entre les diverses parts del cos.

Els cossos apareixen en actituds de repòs i expressió serena.

En les figures vestides el tractament de la roba permet suggerir les formes ocultes, en comptes d’amagar-les com es fa en l’època arcaica.

Les tres grans figures del classicisme són: Miró, Policlet i, sobretot, Fídies.

El discòbol de Miró Miró és l’escultor més vell dels escultors principals de l’època clàssica. Estudia el moviment de les figures i aconsegueix plasmar el concepte de rhytmos en la seva obra més coneguda, el Discòbol. El va esculpir cap al 450 a. C. Marbre. (Còpia romana). L’original era de bronze. Conservat al Museu Nacional delle Terme. Roma Elements formals: L’elecció del moment va ser genial: El braç en el moment més alt Instant d’immobilitat Ens sentim obligats a acabar l’acció Es rebutja la simetria i repetició de formes del període arcaic El costat dret és una corba contínua El costat esquerre una línia trencada en zig-zag Resol plenament els problemes de la representació del moviment En canvi és una figura concebuda en un sol pla: la visió lateral o posterior la fa quasi irrecognoscible El tors no es correspon amb l’acció vigorosa dels braços Significat i funció: El significat segons la temàtica es figurativa, ja que podem reconèixer la forma masculina i perfectament la seva silueta i rostres i detalls, i alhora al·legòrica perquè tracta el tema de l'ideal de la bellesa perfecta. La seva funcionalitat segons la localització es tracta d'una escultura decorativa perquè era destinada a ser exposada en públic en un punt estratègic de la ciutat

Miró és l’escultor més vell dels escultors principals de l’època clàssica. Estudia el moviment de les figures i aconsegueix plasmar el concepte de rhytmos en la seva obra més coneguda, el Discòbol.

El va esculpir cap al 450 a. C.

Marbre. (Còpia romana). L’original era de bronze.

Conservat al Museu Nacional delle Terme. Roma

Elements formals:

L’elecció del moment va ser genial:

El braç en el moment més alt

Instant d’immobilitat

Ens sentim obligats a acabar l’acció

Es rebutja la simetria i repetició de formes del període arcaic

El costat dret és una corba contínua

El costat esquerre una línia trencada en zig-zag

Resol plenament els problemes de la representació del moviment

En canvi és una figura concebuda en un sol pla: la visió lateral o posterior la fa quasi irrecognoscible

El tors no es correspon amb l’acció vigorosa dels braços

Significat i funció:

El significat segons la temàtica es figurativa, ja que podem reconèixer la forma masculina i perfectament la seva silueta i rostres i detalls, i alhora al·legòrica perquè tracta el tema de l'ideal de la bellesa perfecta.

La seva funcionalitat segons la localització es tracta d'una escultura decorativa perquè era destinada a ser exposada en públic en un punt estratègic de la ciutat

Diadúmenos de Policlet Policlet es pot considerar el màxim exponent de la symmetria : va escriure un tractat d’escultura (el Cànon), on considera la simetria com a principi bàsic de la bellesa Cap al 430 Marbre. (Còpia romana) Museu Arqueològic Nacional d'Atenes Representació d’un atleta o, potser, del déu Apol·lo en l’acte de cenyir-se al cap la cinta dels campions. El Dorífor encara manté algun regust d'arcaisme: està tallat amb rudesa, els pectorals són plans, i les línies de la cintura i del maluc estan fortament marcades. Introdueix la tècnica de la gravitació sobre una cama. És l'encarnació més pura del prototipus del cos viril perfecte, d'elegància austera, sense formes hercúlies ni amaneraments. Assossegat, avança segur de sí mateix. Sembla que la unitat de mesura era el dit. El cap és la setena part del cos; el rostre està dividit en tres parts iguals: el front, el nas i la distància d'aquest al mentó; el peu és tres vegades el palmell de la mà; del peu al genoll, sis pams; del genoll al centre de l'abdomen, 6 pams; l'arc toràcic i el plec engonal són arcs d'un mateix cercle. La bellesa esdevé mesura i proporció. Altres obres; el Diadumen, el Discòfor, l'Heracles i l'Amazona ferida (en concurs amb Fídies, Crèsiles i Fradmon, va guanyar la de Policlet.)

Policlet es pot considerar el màxim exponent de la symmetria : va escriure un tractat d’escultura (el Cànon), on considera la simetria com a principi bàsic de la bellesa

Cap al 430

Marbre. (Còpia romana)

Museu Arqueològic Nacional d'Atenes

Representació d’un atleta o, potser, del déu Apol·lo en l’acte de cenyir-se al cap la cinta dels campions.

El Dorífor encara manté algun regust d'arcaisme: està tallat amb rudesa, els pectorals són plans, i les línies de la cintura i del maluc estan fortament marcades. Introdueix la tècnica de la gravitació sobre una cama. És l'encarnació més pura del prototipus del cos viril perfecte, d'elegància austera, sense formes hercúlies ni amaneraments. Assossegat, avança segur de sí mateix.

Sembla que la unitat de mesura era el dit. El cap és la setena part del cos; el rostre està dividit en tres parts iguals: el front, el nas i la distància d'aquest al mentó; el peu és tres vegades el palmell de la mà; del peu al genoll, sis pams; del genoll al centre de l'abdomen, 6 pams; l'arc toràcic i el plec engonal són arcs d'un mateix cercle. La bellesa esdevé mesura i proporció.

Altres obres; el Diadumen, el Discòfor, l'Heracles i l'Amazona ferida (en concurs amb Fídies, Crèsiles i Fradmon, va guanyar la de Policlet.)

Segon classicisme (400-323 aC) Al segle IV s’accentua la tendència al classicisme i es dóna més importància a l’expressió i el moviment alhora que apareix el retrat individualitzat. L’artista més gran del s. IV aC és Praxíteles: dona forma a la concepció postclàssica dels déus, representant-los jugant i gaudint de la vida quotidiana, molt allunyats de la severitat i el sentit majestuós de Fídies. És característica la manera de disposar la figura, que concentra tot el pes en una cama i flexiona l’altra, cosa que produeix la sinuositat al maluc que es coneix com la corba praxiteliana. Va introduir les figures de deeses completament nues (Venus de Cnidos). Lisip: escultor d’Alexandre i renovador de la tècnica escultòrica , va ser el creador d’un cànon més estilitzat que el de Policlet (Aproxiòmenos) i l’introductor del retrat (Alexandre, Sòcrates) Escopes es caracteritzà per l’expressió d’angoixa (pathos) i per les formes violentes de les seves figures que anticipen l’època hel·lenística.

Al segle IV s’accentua la tendència al classicisme i es dóna més importància a l’expressió i el moviment alhora que apareix el retrat individualitzat.

L’artista més gran del s. IV aC és Praxíteles:

dona forma a la concepció postclàssica dels déus, representant-los jugant i gaudint de la vida quotidiana, molt allunyats de la severitat i el sentit majestuós de Fídies.

És característica la manera de disposar la figura, que concentra tot el pes en una cama i flexiona l’altra, cosa que produeix la sinuositat al maluc que es coneix com la corba praxiteliana.

Va introduir les figures de deeses completament nues (Venus de Cnidos).

Lisip:

escultor d’Alexandre i renovador de la tècnica escultòrica ,

va ser el creador d’un cànon més estilitzat que el de Policlet (Aproxiòmenos) i l’introductor del retrat (Alexandre, Sòcrates)

Escopes es caracteritzà per l’expressió d’angoixa (pathos) i per les formes violentes de les seves figures que anticipen l’època hel·lenística.

Contràriament a Fídies, realitzà la major part de les obres per encàrrecs de particulars grecs, principalment provinents de l'Àsia Menor i del Peloponès, bé que treballà quasi sempre a Atenes. Hom li atribueix més d'una quarantena d'obres, algunes reconegudes per còpies romanes. És l'artista elegant i sensual, de la bellesa sensitiva, de l'oci plaent, de la mirada perduda en el somni, del somriure vague. És l'escultor de la gràcia jovenívola: rostres il·luminats per un lleu somriure idealitzat, gràcil silueta -lleugerament corbada- dels cossos (la corba praxitèlica). Les seves formes mòrbides i toves contrasten amb el sobri modelat fidià. El seu característic sfumatto contribueix a l'expressió vaga i somniadora. Dins la seva obra de joventut, l'anomenat Sàtir coper conserva encara en el

Add a comment

Related presentations

Related pages

Art Grec (Batxillerat) - Education - documents.tips

Aquesta presentació inclou els continguts necessaris per desenvolupar el comentari d'una obra d'art grega en la preparació de les proves a les PAU ...
Read more

2.- ART GREC - CIÈNCIES SOCIALS - sites.google.com

2.- ART GREC. o L’arquitectura grega: Urbanisme : La polis. Origen, funció, característiques, elements i tipologies del temple . Els ordres ...
Read more

Art grec CORRECCIÓ DE SELECTIVITAT by Ramon Pujolà - issuu

Title: Art grec CORRECCIÓ DE SELECTIVITAT, Author: Ramon Pujolà, Name: art_grec_correccio_de_selectivitat, ... de 2n de Batxillerat 2009. a) ...
Read more

insvplantada: 2n Batxillerat

Grec 2n Batxillerat. Llatí 2n Batxillerat. Literatura Catalana. Física 2n Bstc. Història de l'Art (grups B i C) Història de l'Art. Castellano 2º Bachi.
Read more

Llibres i material didàctic - IOC

... 1 Batxillerat, ... Grec I. Grec I, Colomer, R.; Castellnou, ... Història de l 'art. Vitrall, història de l'art, Domènech, Albert; ...
Read more

Batxillerat d'Humanitats i Ciències Socials. Humanístic

Batxillerat d'Humanitats i Ciències Socials. Social i de ... Grec: Economia i ... Hª de l'art: Hª del món ...
Read more

Grec segon de batxillerat - Inici. XTEC

Repàs concreció curriculum PAU: què hem fet i què ens falta. Activitats etimologia
Read more

2.1 ARQUITECTURA - CIÈNCIES SOCIALS

L'ARQUITECTURA GREGA CONTEXT HISTÒRIC -CRONOLÒGIC. L’àmbit de la cultura i de l'art grec antic era molt més ampli que la Grècia actual.
Read more